L’ORFEÓ DE SANTS ES VA FUNDAR EL 1901, ARRAN D’UNA ACTUACIÓ DE L’ORFEÓ CATALÀ AL TEATRE DEL CERCLE DE SANTS I PROMOGUT PELS AMBIENTS CATALANISTES

SÍMBOL. IDENTITAT. CULTURA. COMPROMÍS. PAÍS

Desembre de 1901. Barri barceloní de Sants. Es constitueix l’assemblea que acordà crear l’Orfeó de Sants. La gènesi: els cursos gratuïts de formació musical impartits pels qui es convertirien, pràcticament sense saber-ho, en fundadors d’una de les entitats més actives i reconegudes de l’àmbit cultural català.

D’entre els artífexs: el mestre Estanislau Mateu, el qual va prendre el relleu iniciat l’any 1899 pels assistents al concert celebrat per una altra de les entitats clau per entendre el desenvolupament del teixit cultural barceloní: l’Orfeó Català. Aquesta última formació actuà al local que l’Agrupació Catalanista Els Segadors tenia a l’antic poble de Sants, que tot just s’acabava d’annexionar a Barcelona; es gestava, d’aquesta manera, el que més tard es traduiria en la llavor de l’Orfeó de Sants.

De sobre el com i el quan de la creació de l’Orfeó de Sants cal recuperar-ne algunes dates importants: 3 de desembre de 1899: concert de l’Orfeó Català. 8 de desembre de 1900: bona part dels melòmans que assistiren al concert ja esmentat, enviaren una circular als habitants de la zona per sondejar la possibilitat de crear una formació coral. 7 de gener de 1901: començaren les classes de música gratuïtes que servirien de preparació per als futurs cantaires de l’Orfeó. Bona part d’ells vivien i treballaven al barri de Sants.

ELS VALORS DE L’ORFEÓ FOREN IDENTITAT, CULTURA, COMPROMÍS, LLENGUA I PAÍS

SOBRE EL CONTEXT: ELS ORÍGENS DE MOVIMENT CORAL CATALÀ

La gènesi i creació de l’Orfeó de Sants s’emmarca en el propi procés de naixement d’un autèntic moviment cultural i identitari iniciat a partir de la segona meitat del segle XIX i articulat a l’entorn del moviment coral.

En un context progressivament més industrialitzat, la ciutadania, fonamentalment obrera, es nodria i desenvolupava culturalment i lúdica a redòs d’iniciatives com els Cors de Clavé, per a homes sols, d’influència clarament instructiva i moralitzant, a l’hora que reivindicativa d’un seguit de necessitats i canvis socials que prepararien una autèntica evolució –a voltes, revolució.

Mentre tot això passava, en l’àmbit espanyol i europeu, el moviment coral patia un desenvolupament de caràcter unitari, fins homogeneïtzador. Per contra, el model català apuntava –i consolidava– una característica pròpia: la defensa de la llengua catalana, fet que es va traduir no només en la incorporació de diverses obres del cançoner popular català al repertori de les diverses formacions corals sinó en convertir la llengua en una autèntica eina de i per al coneixement i la comunicació, oral i escrita.

L’Orfeó, per tant, com a concepte, és deutor i fill d’una època: la iniciada l’any 1833 amb la cèlebre Oda a la Pàtria d’Aribau. És el miratge en la Renaixença el que explica el fort arrelament i la vitalitat dels orfeons, en gèneric, i de l’Orféo de Sants, en particular.

DURANT LA GUERRA CIVIL, L’ACTIVITAT DE L’ORFEÓ S’ATURARIA PERÒ NO L’ESSÈNCIA

Desapareguda la indústria i minvats els oficis, l’amalgama social –i, de retruc, també cultural– segueix inspirant-se en l’esperit i tarannà dels fundadors de l’Orfeó.

Només un únic parèntesi obligat davant la duresa del context que és, fonamentalment, la crueltat de la Guerra Civil –el que anirà del 1937 al 1940– aturarien el degoteig constant d’actuacions, de vivències, de treball… L’ocupació del local d’assaig per part de grups radicals comportà pèrdues irreparables, fins incalculables, pel que fa a la documentació i al mobiliari de l’entitat. Però res no s’esborrà. Res, si més no, del que fou i és encara definitori, del que és essencial.

En aquest sentit, resulta bàsica la publicació periòdica d’un butlletí mensual que glossava no únicament l’activitat de l’entitat des del 1920 fins al 1937 –període durant el qual s’edità– sinó que també interaccionava i es completava amb les informacions aparegudes a d’altres publicacions, destinades a recollir testimonis particulars i valuosos que ens ajuden a confegir la veritable història de l’entitat, del barri i de la Barcelona d’una època d’ebullició.

Arribats a aquest punt, cal destacar la represa d’activitats que significà, entrada la dècada dels quaranta –segle XX–, la implicació amb l’Orfeó de Sants per part d’Assumpció Munné, dona d’aspecte feble però d’una fortalesa inusual. És, per tant, la força dels testimonis, de les persones, de les veus individuals i col·lectives, el que farà créixer l’entitat.

AMB LA DIRECCIÓ D’ANTONI PÉREZ MOYA (1926-1958) VA ESDEVENIR LA MAJOR COHESIÓ DELS CANTAIRES DEL COR DE L’ORFEÓ DE SANTS

ELS NOMS PROPIS

De l’impuls i la força de la batuta inicial, la d’Estanislau Mateu, l’Orfeó n’ha retingut els millors moments. Cal, però, resseguir el que el temps ha evidenciat com a relleus excel·lents: Llorenç Carbonell, Manuel Bosser, Normand Soler i, especialment important, Antoni Pérez Moya, qui dirigí l’Agrupació Coral creada a l’entorn de l’Orfeó de Sants del 1926 al 1958. És a Pérez Moya a qui cal atribuir l’etapa de major cohesió dels cantaires, acompanyada de la implicació directa de tots ells amb un projecte que anava força més enllà de l’activitat artística. Més tard vingueren Elisard Sala, Enric Ribó i Montserrat Tous. Aquests darrers anys junt a la Montserrat Tous, també han dirigit el Cor de l’Orfeó el Alfred Cañamero (2008-2010) i en Daniel Antolí i Plaza, (de juliol de 2010 fins gener de 2013). El curs 2013 – 2014, la Montserrat Tous, es farà carrec de forma desinteressada de la direcció del Cos Coral de l’Orfeó de Sants.

L’ORFEÓ DE SANTS AMB LA MATEIXA IL·LUSIÓ MIRANT EL FUTUR

EL PROJECTE

Havent celebrat amb èxit, l’any 2001, el centenari de l’Orfeó de Sants, l’entitat afronta el repte de convertir-se en un col·lectiu modern i modèlic, en una entitat de serveis, en autèntic punt de trobada, en una proposta capaç de seduir nous públics sense renunciar a una història noble, de la que se’n declara deutora.

Per començar, la construcció d’un nou edifici i l’articulació d’un ambiciós projecte cultural, lúdic i de serveis situen l’Orfeó en un moment de reformulació. Ho avalen el coneixement de l’entorn, pròxim, immediat, però també general; la connexió amb el barri, els noms propis, la capacitat de treball i la il·lusió i creença en un projecte ambiciós.

D’aquí la necessitat d’establir sinèrgies que aproximen l’Orfeó i les seves propostes als ciutadans i ciutadanes del segle XXI, als qui es dirigeix de manera clara, diàfana, el nou projecte.